28 de gener de 2018. 94 trobada lletraferida: GERMINAL, d'Émile Zola

"L’herència té les seves lleis, com la gravetat"

Benvinguts al Voreux!

Aquí coneixereu, entre d'altres, Étienne Lantier

fill d’Auguste Lantier i de Gervaise Macquart, i germà de Claude (pintor), de Jacques (alias “la bèstia humana”) i de la famosa Nana

  desgraciadament marcat per una nissaga d’alcohòlics...

i víctima d’uns temps prenyats de pobresa i patiment

És un viatge dur, però paga la pena!

Enllaços a material que pot ser d'interès:

Escrits preparatoris als Rougon-Macquart (versió manuscrita, en francès):

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b530093242/f1.image

Escrits preparatoris.... (transcripció, en francès):

http://emilezola.free.fr/d_genese.htm

Pròleg a La fortune des Rougon, primer volum de la sèrie:

Pr%C3%B3logo.doc

Dossier preparatori de Germinal (versió manuscrita):

http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b9079758n/f115.item

Zola: "Le roman expérimental" (VO):

ZOLA%2C%20Le%20roman%20exp%C3%A9rimental.pdf

Zola: "La novela experimental" (V.E:):

mile%20Zola%20-%20La%20Novela%20Experimental.pdf

La web del minero:

http://www.lawebdelminero.es/presentacion.htm

Participants:

1.- Manuel

2.- Marga

3.- Margot

4.- José Antonio

5.- Sergio

6.- Rosa

 

 

 

 

 

 

Visitas: 490

Respuestas a esta discusión

Sembla que alguns aspectes els veiem de manera diferent, cosa prou normal. No entenc per què dius que ja està tot dit: crec que el fet de diferir enriqueix una tertúlia. A més, esperem a veure què penses quan acabis del llibre en general: igual aleshores estem molt més d'acord...

Pel que fa a l'article que cites, deu ser força interessant. Absolutament contemporani, pot mostrar com va ser rebut el llibre en el seu temps. Com es pot obtenir...?

Aquest petit fragment de l' article esmentat l' he trobat al pròleg d' una edició en francès" Nouveaux classiques Larousse", fragments i comentaris de la novel.la.

Gràcies!

Hola,

Siento la ausencia en el post, he estado liado estos días. También retrasado en el libro, pero espero ya tomar carrerilla.

He dado un vistazo rápido al post, y veo gran material interesante a mirar, gracias por las aportaciones. Esperaré de todas maneras a haber avanzado más.

Por ahora, con solo una cuarta parte leída, me han impresionado algunas cosas:

- La asunción de la jerarquía laboral. Los obreros son casi exclavos y los patronos dioses. Supongo que esto cambiará cuando estalle el conflicto ...

- Algo que ya se ha mencionado antes, la "animalización" de las máquinas y de las personas.

- El estilo de Zola. Es muy preciso en detalles, pero sin sobrecargar; y lo lees como si fuera un cuento. Se hace muy ameno.

Seguiremos ...

Hola, Manuel. Echaba en falta tus comentarios, sobre todo los relativos a la traducción. Por lo de "carreter", diría que los traductores han tendido a hacer más fácil la lectura, evitando tecnicismos mineros. Tal vez porque en catalán (o en castellano) no los hay. Me maté buscando "herscheur" en diccionarios online, sin éxito.

Por otra parte, me alegro de que la lectura te resulte amena. Creo que la facilidad de lectura es una característica bastante frecuente en los "clásicos" del XIX, cosa que cambiará notablemente en el XX. Pero creo que esto no quiere decir que el estilo no esté trabajado. Yo lo compararía con el cine clásico, del que es un tópico decir que aspira a la transparencia; pero cuando se analiza, resulta que la supuesta transparencia es el resultado de un trabajo muy elaborado y concienzudo.

Respecto a lo que dices de las jerarquías, me abstengo de decirte si cambiará; no vaya a estropearte la lectura.

Espero más comentarios tuyos.

Otros ejemplos de términos específicos de la mina que supongo que las traducciones se habrán cepillado son:

"porion": capataz, específicamente en las minas.

"coron": en el norte de Francia, poblado minero: como el de los Doscientos Cuarenta. Por lo que cuenta Zola, se parecen no poco a las colonias industriales que se fundaron en otras partes por la misma época: viviendas unifamiliares uniformes, todo propiedad de los patronos, paternalismo de los mismos, etc...

Libro acabado. Uff! Viendo la profundidad del libro preveo una tertulia de tres horas como mínimo.. Hasta ahora no he querido intervenir en el chat pero con el tiempo que me queda lo haré.

Ja veig que tots us heu adonat del retrat que fa de la mina comparant-la amb un monstre que s'empassa homes. 

Jo m'he fixat en un altre detall ple de sensibilitat. La humanització dels cavalls Trompete i Bataille. 

Sí, els cavalls de la mina són dos personatges realment entranyables, a l'alçada dels humans i fins i tot més que alguns. No dic més per no espatllar la lectura dels que no han acabat.

Bon dia a tots!

 

Complint amb el meu deure d’amfitriona, he volgut documentar-me una mica més sobre la cosa del naturalisme.

 

Fins ara, en tenia la idea que se’n dóna al batxillerat: que és un corrent literari del XIX, que ve a continuació del realisme... Sabia també, perquè sovint havia col·laborat amb alguna col·lega de literatura, que el naturalisme partia de la influència que va exercir sobre diversos camps, en l’època de la segona revolució industrial, un corrent filosòfic anomenat positivisme. Aquest corrent, encapçalat per Auguste Comte, partia d’un entusiasme per la ciència, per l’esperit científic, al que veia com a motor del progrés no només en l’odre material, sinó en tots els camps (cosa al meu entendre prou qüestionable, si ens atenim a la història). Que Zola compartia aquest entusiasme és també un fet.

 

Però el que he trobat rascant una mica és que la influència més forta i directa sobre Zola no és pas Comte, ni la filosofia (ho sento per alguns profes de literatura que semblaven creure-ho així), sinó un metge: Claude Bernard. Aquest va advocar, en medicina, pel que ell anomenava “mètode experimental”, que no consisteix en altra cosa que en evitar adherir-se a hipòtesis sense sotmetre-les a una prova experimental. Això no era pas nou, Galileu ja ho havia dit al segle XVII, però al principi només s’aplicava a la física i la química. De fet, pel que es veu, a l’època de Zola la medicina es considerava més un art que una ciència.

 

He trobat i llegit un treball teòric de Zola, que es titula “La novel·la experimental”, on ell mateix diu que l’únic que fa és adaptar el que va dir Bernard, canviant només “medicina” per “novel·la”. Ho justifica precisament en aquesta visió de la medicina com un art, que acabo d’indicar: si tant la literatura com la medicina són arts que aspiren al coneixement de la veritat (o sigui, a l’estatut de ciència), els pot servir perfectament el mateix mètode (jo aquí hi veig una pega, que comentaré més endavant). Fins i tot troba una afinitat íntima entre la medicina i la novel·la: les dues s’ocupen de l’home, l’una en l’aspecte fisiològic i l’altra en el psicològic o moral.

 

En adoptar el mètode propugnat per Bernard, parteix a més de la creença, prou estesa en el seu temps, en l’existència d’un sol mètode científic i un sol model de ciència. I també, com Comte, en l’existència del progrés, que forçosament porta a certes evolucions. De manera que, per a ell, la novel·la naturalista és precisament el que demanen els temps.

En aquest escrit, explica en què consisteix el mètode experimental aplicat a la novel·la:

 

“... el novelista es, a la vez, observador y experimentador. En él, el observador ofrece los hechos tal como los ha observado, marca el punto de partida, establece el terreno sólido sobre el que van a moverse los personajes y a desarrollarse los fenómenos. Después, aparece el experimentador e instituye la experiencia, quiero decir, hacer mover a los personajes en una historia particular para mostrar en ella que la sucesión de hechos será la que exige el determinismo de los fenómenos a estudiar. Se trata casi siempre de una experiencia «por ver», como la llama Claude Bernard. El novelista sale a la búsqueda de una verdad. (...) En suma, toda la operación consiste en tomar los hechos en la naturaleza, después en estudiar los mecanismos de los hechos, actuando sobre ellos mediante las modificaciones de circunstancias y de ambientes sin apartarse nunca de las leyes de la naturaleza. Al final, está el conocimiento del hombre, el conocimiento científico en su acción individual y social.”

 

On du, tot plegat? Doncs en primer lloc a la idea que (com mana el mètode experimental) ens hem de limitar als fenòmens, a saber el com, sense pretendre arribar al per què. I, en segon lloc, al famós determinsime. Els éssers vivents estan determinats, igual que els inerts, per factors externs (medi), però, a més, pels interns (fisiologia,caràcter). Em pensava que ho sabia, però resulta que he vist que ho tenia mal entès! Que tot fenomen vingui determinat per unes causes, no vol dir que sigui inevitable o immodificable, ja que es pot actuar sobre les causes. I aquí guaita el vertader objectiu del Zola novel·lista: promoure canvis. Igual com el científic, o el metge, no només pretén descriure la natura sinó que aspira a dominar-la, a modificar-la, el novel·lista espera que després d’ell vingui el legislador a canviar allò que cal canviar. Això dota el naturalisme d’un aspecte moral: tot mostrant les causes de les seves principals xacres, busca “curar” la humanitat.

 

“En esto reside la utilidad práctica y la elevada moral de nuestras obras naturalistas que experimentan sobre el hombre, que desmontan y montan de nuevo, pieza por pieza, la máquina humana con el fin de hacerla funcionar bajo la influencia de los medios. Cuando los tiempos hayan adelantado, cuando se posean las leyes, si se quiere llegar al mejor de los estados sociales, solamente se tendrá que actuar sobre los individuos y sobre los medios. Así hacemos sociología práctica y así nuestra tarea ayuda a las ciencias políticas y económicas. No conozco, lo repito, trabajo más noble ni de más amplia aplicación. Ser amo del bien y del mal, regular la vida, regular la sociedad, resolver a la larga todos los problemas del socialismo, aportar sobre todo bases sólidas para la justicia resolviendo por la experiencia las cuestiones de la criminalidad, todo ello ¿no es acaso ser los más útiles y los más morales obreros del trabajo humano?”

 

Però, malgrat la seva voluntat d’equiparar la literatura a les ciències, Zola admet que en ella no tot és mètode. Si ho fos, estaríem en el terreny impersonal de l’objectivitat, i no hi hauria cap diferència entre un novel·lista i un altre. Hi ha dues coses més, fonamentals, que donen el seu caràcter particular i personal a l’obra i a l’escriptor: la imaginació i l’estil. La imaginació la comparteix amb el científic, que hi ha de recórrer com ell a l’hora d’empescar-se les hipòtesis. Aquí rau, per a ell, el geni: en saber-se-les empescar. I l’estil és el que hi ha de més personal: el defineix com l’expressió del temperament literari de l’escriptor. Però al fons, la forma, en tant que un llenguatge, és “una lògica, una construcció natural i científica”. D’aquí l’aparent simplicitat del seu propi estil...

 

A això cal afegir que reconeix que la novel·la experimental ho té més magre per provar les seves hipòtesis, que està molt lluny de poder formular lleis. Per tant, el geni té el camp prou obert.

Perdoneu el rotllo! És el resum d'un text d'unes 40 pàgines en PDF, i que no té desperdici! L'home s'explica meravellosament.

Us el penjo en versió original i en traducció espanyola, per si algú s'anima!

Igual després us en penjo algun fragment...

Rosa, ara em fas entretenir i no acabaré la novel.la ! jeje

A veure, resumint:  seria aplicar a la novel.la el mètode científic en el seu enfoc  Empiric-inductiu ???

Es a dir: mitjançant l´observació de la realitat, inferir unes hipòtesis que permetin  poder predir el que passarà (simplificant....).

Es això?

RSS

Bájate la nueva APP de Gruppit!

© 2018   Creado por Clan-2000 - Politica de Cookies http://www.clan-2000.com/cookies   Tecnología de

Emblemas  |  Reportar un problema  |  Términos de servicio